Preguntes la vespra del dia de l'arbre...

¿Donaran dades respecte concretes de repoblacions? ¿Ens parlaran de les espècies i mètodes emprats? ¿Analitzaran el compliment de les promeses electorals i d'aquells milions d'arbres? ¿Ens explicaran d'una vegada per a què valen els 7.000 miserables arbres virtuals plantants a la web "Cambia para que no cambie"? ¿Deixaran els xiquets en pau a les escoles i donaran la cara com a polítics responsables?

La resposta, demà.

Imatge de la setmana

Tot i que aquest portal de blocs t'ofereix la possibilitat d'incorporar un gadget que mostra la "imatge del dia" de National Geographic, he decidit anar posant, cada setmana (això de cada dia seria massa feina!), una fotografia meua, que de ben segur serà molt pitjor pel que fa a qualitat fotogràfica, però almenys em permetrà divagar una mica al respecte.

Comencem amb un detall de Roure gal·ler (Quercus faginea) a la Font Roja, aquesta tardor. La foto m'agrada, encara que no és cap meravella, perquè capta la tardor, el pas del verd al marró. Tot i el canvi, aquest arbre no és de fulla caduca, i permaneixerà amb les fulles marrons fins a la primavera, quan cauran per la sortida de les noves (en una curiosa característica, la marcescència, comuna a algunes espècies de roure de la Península Ibèrica). No és un arbre habitual al País Valencià, i tot i que pot trobar-se a determinats indrets de la nostra geografia, és molt difícil observar boscos o agrupacions grans; la majoria de les vegades, apareixen mesclats amb altres espècies. A la Font Roja conviuen amb carrasques, pins, freixes, marfulls... És aquest un espai singular, un bosc mixt espectacularment ben conservat, únic al nostre país, un patrimoni d'Alcoi i també de tots els valencians, un parc natural on habiten multitud d'espècies animals i vegetals de gran valor ecològic.

Ah! També era el lloc on el PP volia construir-hi un hotel. Afortunadament, molta gent es va mobilitzar i, de moment, la cosa està més o menys parada. Però caldrà estar atents, que estos no descansen mai.

Cal engegar motors

Feia molt que havia creat el blog, i el tenia en una mena de stand by que no sabia si acabaria desendollant el cable o engegant la cosa d'una vegada per totes. Al final, i com que a la fi podré anar penjant, a poc a poc, algunes cosetes, he decidit escriure el primer post. Cal posar-se en marxa, perquè sembla que amb la desfeta general del territori, ciutadania i país, els ànims s'esfondren lentament, i els valencians caiem en una mena d'espiral perversa. En un pessimisme autoflagelant, repetim allò de "mai no treurem el PP de les institucions", com si això pogués justificar el desànim generalitzat. A sobre, un PSOE tou, figamoll, desorientat i embrutit, pensa que la seua única opció d'accedir al poder (d'això va la cosa) és esdevindre un segon PP, una sucursal una miqueta menys bàrbara d'aquells qui ocupen, indignament, el govern del nostre petit país. I per, acabar-ho d'adobar, tenim esquerra que s'alimenta de retrets personal, de protagonismes indissimulats, de fragments del no-res. Però encara hi ha un bri d'esperança, perquè hi ha, us ho puc assegurar, un bon grapat de gent que té la voluntat de continuar treballant, que no es conforma amb el que n'hi ha, que sap que no tots són iguals. Que no pot callar davant totes les bestieses que s'esdevenen al seu davant.
Jo n'he trobat a uns quants. Però d'això en parlarem més endavant...
I del medi ambient? Portser demà ho hauré de tornar a intentar. Avui, la cosa, anava de girar la clau i saber si hi havia gasolina per a arrancar. Sembla que sí.